«Les ebikes no són bicicletes!»

Fa uns dies vam penjar a l’Instagram de la botiga (ebici.cat) una foto presa d’una ebike a Rocacorba, un dels cims mítics que envolten la ciutat de Girona, i un ciclista ens va deixar un comentari equiparant l’elèctrica amb un ciclomotor. L’anònim interlocutor (en el seu compte no utilitza el seu nom real) negava que la Kona Remote que apareixia a la imatge fos una bicicleta i ens demanava, si us plau, que deixéssim d’utilitzar hashtags de ciclisme.

Que deixem d’utilitzar hashtags de ciclisme? Ni parlar-ne!

«Les ebikes també són ciclisme, tal i com reconeix la pròpia federació. Són diferents, però són bicicletes», li vam respondre.

Jo crec que tots els que utilitzem ebikes hem sentit dir-nos que som uns tramposos. Sense anar més lluny, fa un parell de setmanes vam pujar amb cinc ebikes als Àngels, i al cap d’una estona va arribar un grup de ciclistes joves. Com sol ser costum, no va faltar el comentari d’un graciós del grup que acabava d’arribar. «Quanta moto!».

Dins del ciclisme clàssic, hi ha una tendència molt accentuada a apropiar-se d’aquest esport, a considerar que el propi és el genuí i que tot el que no encaixa dins dels patrons tradicionals ha de ser menystingut i desterrat. I no. El ciclisme va molt més enllà de les curses de mountain bike o de carretera.

Els típics comentaris de «fas trampes» solen venir de persones que practiquen mountain bike, per a les quals tot es mesura en capacitat pulmonar, pulsacions en repòs o V2O. La realitat és que no totes les especialitats ciclistes es mesuren amb aquests paràmetres, i si no que ho preguntin als aficionats al descens, al trial, al BMX o al freeride.

El que és cert és que les ebikes i les bicicletes convencionals són modalitats diferents d’un mateix esport, i per aquest motiu no poden competir juntes. Encara el 2017 es deixava participar ebikes en curses de bicis convencionals, tot i que per sort aquesta pràctica ha quedat desterrada, almenys per la zona de Girona. Primer surten les elèctriques i un quart d’hora després les «pulmonars». Així hi ha el mínim d’interferències entre unes i altres, perquè els ritmes que porten són diferents. Les bicis amb bateria solen tenir avantatge pujant i -menys però també- baixant, mentre que es veuen penalitzades en zones planes pel tall del motor a 25 km/h.

De tota manera, hem de reconèixer que els comentaris despectius cap a les ebikes han disminuït molt els últims tres anys. Hi ha tingut molt a veure la gran difusió que han aconseguit en poc temps. Ara, la majoria de ciclistes, si no n’han provat una, almenys tenen un parent o amic que n’ha comprat una.

I qui sap, segurament els que abans en malparlaven ara s’han adonat que ells també, un dia o altre, per necessitat o per pura diversió, acabaran amb una ebike entre les cames.

I als més recalcitrants, que sempre n’hi ha, els diríem que deixin de fer-se mala sang i que assumeixin que les ebikes no desapareixeran dels «seus» camins: les elèctriques han vingut per quedar-se.